Valoració personal sobre els reptes físics cooperatius

 Valoració personal sobre els reptes físics cooperatius

Després de visionar els vídeos de la masterclass sobre els reptes físics cooperatius impartida per Carlos Velázquez Callado, un dels autors més rellevants de l’aprenentatge cooperatiu mitjançant aquests reptes, hi ha certs aspectes dels quals m’agradaria parlar en aquesta valoració personal.

Trobo que és una dinàmica molt estimulant la que plantegen aquesta classe de reptes, aquesta consta en que els infants es troben els materials disposats a terra acompanyats d’una fitxa on s’explica què han d’aconseguir, sense explicitar com han d’aconseguir l’objectiu ni una explicació del docent. Aquesta mecànica considero que és la més òptima si busquem el treball col·laboratiu entre els alumnes, ja que és la que els força a pensar, expressar-se amb el grup i convèncer a la resta que la seva idea és viable, potencia molt més un aprenentatge de socialització que no pas una activitat física.

L’aspecte més ric d’aquests reptes és el marge a la imaginació i a l’enginy que ofereixen, poden existir tantes solucions com alumnes integren el grup, és per això que, com he esmentat anteriorment, és un treball col·lectiu que es sustenta per un bon treball en equip, en el que tothom ha de saber explicar-se, escoltar i interpretar les propostes de la resta.

Amb els RFC es fomenten tres aprenentatges diferents. S’efectua un aprenentatge conceptual, aquest s'assolira a partir de fer les activitats físiques i superar els reptes amb l'experimentació del propi cos. S’efectua també un aprenentatge afectiu, aquestes activitats tenen la intenció d’ajudar alas alumnes a superar aquells reptes que els poden fer por o intimidar, el superar-los col·lectivament els pot ajudar a familiaritzar-se amb els reptes físics i gaudir de les activitats físiques. Per últim, s’efectua un aprenentatge social, aquest està present en tota la dinàmica de negociació, la persuasió dels companys i el treball en equip implícit a la superació de cada repte.

L’aspecte que més valoro d’aquesta “lògica de cooperar” és que, al no haver-hi una pauta d’actuació determinada, tots els alumnes comencen des de zero el repte i tots es troben al mateix nivell de coneixement. Considero que és quelcom molt beneficiós, sobretot a l’assignatura d’educació física, on és usual que certs alumnes prenguin la iniciativa d’una forma molt individualista i d’altres queden en un segon pla. Trobo que la situació és molt més enriquidora per a tot el grup quan és aquest el que ha de trobar la pauta d’actuació.

Al que es refereix en Carlos Velázquez quan es refereix a un “cacafio” és a tota aquella manera de resoldre un “desafío” sense acomplir estrictament els requisits que es demanen per superar-lo completament.

Els RFC són activitats perfectament avaluables, de fet, als propis vídeos se’ns mostra algún mètode per fer-ho. El mètode en el que més èmfasi posa el Carlos és a la rúbrica d’avaluació personalitzada, aquesta estableix diferents paràmetres puntuables de l’1 al 10 per a cada alumne. Personalment trobo que aquesta forma d’avaluar és millorable. Primerament crec que una puntuació numèrica tan explícita pot ser perjudicial pels alumnes, aquesta puntuació numèrica si es comunica directament als infants pot conduir directament a una comparació, la qual cosa pot frustrar a aquells alumnes que s’han esforçat però no han complert a la perfecció els paràmetres de la rúbrica.

Un mètode d’avaluació alternatiu és aquell en el qual el propi grup es puntúa a si mateix amb una nota global, més endavant es proposa repartir els punts entre tot els integrants, però és una pràctica la qual jo no duria a terme ja que ens podria portar de nou a una comparació de notes numèriques molt evident.